Per fi !!!!

Finalment avui he donat per acabat aquest projecte. Són més de 3 anys (en el treball hi ha una fotografia feta el 10 d'abril de 2009 que la considero com la "culpable de tot plegat").

El primcipi de tot plegat

Han estat 3 anys amb moments de tot, de treballar-hi intensament, de desconnexió, de recerca, de "donar la pallissa" a amics i d'altres fotògrafs ...  Una mica de tot plegat.

A tots moltes gracies per la vostra ajuda i sobretot paciència. Espero que us agradi.

empordà petit, país petit by Jordi Güell i Cendra | Make Your Own Book

Els vells petits poblets

Primer capítol del treball, resseguint l'itinerari que en fa Josep Pla en el seu llibre El meu país.

En la deixadesa

Hi tingueren un castell

Per veure totes les imatges, clica sobre la presentació que hi ha a continuació

I és així com m’agrada a mi, malalt d’amor... (3)

En un món on mana la globalitat, on no hi ha distàncies a recórrer i que intentem aprofitar el temps per treure-li el màxim profit, hauríem de poder fer una parada tècnica i gaudir del paisatge, de l’encant dels petits pobles, amb ulls de respecte per l’entorn i pels anys que l’han configurat. Les imatges que em suggereixen dos versos de “País petit” d’en Lluís Llach són l’embrió d’aquest treball fotogràfic i la definició que fa en Josep Pla, en llibre "El Meu Poble", del que ell anomena Empordanet li dona cos.

Ara. l’Empordà, geogràficament parlant, està format per una plana molt gran (l’Alt Empordà) i una de més petita situada a migdia de l’anterior, que els autors anomenen Baix Empordà i que jo anomeno, seguint la manera despectiva dels meus amics de Figueres, l'Empordanet.  

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país

El Ter marca l’eix dels “dos empordans” i flueix seguint el seu camí cap a la mar, si el riu és vida, el Ter alimenta les terres planes al seu voltant. D’un campanar a l’altre, anem resseguint els petits pobles de les dues ribes del Ter, una per en Llach i l’altre per en Pla. Malgrat que en Josep Pla assigna a l’Empordanet la riba dreta, he volgut incloure alguns “campanars” al voltant de Verges, al nord del riu, atenent la condició de vergelità d’en Lluís Llach. 


L’Alt Empordà és la sala i l’Empordanet l’alcova. La sala i l’alcova estan separades per una porta que té un batent tancat i un altre d’obert. El batent tancat són les muntanyes del Montgrí. El batent obert, que utilitzem per passar d’una banda a l’altra, són les terres planes situades entre Ullà i Verges.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí

L’estima pel país de dins a fora, començant per les coses petites, per la seva gent i les seves històries. I si la vida em porta lluny d’aquí sempre el portaré dins del meu cor, en aquella part del cor que queda fixada i que no pot esborrar-se.

Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

I és així com m’agrada a mi, malalt d’amor...

Paisatge industrial

Acostumats a imatges de paisatges "bonics" i després d'una posta de sol sense cap núvol varem acabar-ho amb una sessió al polígon químic de Tarragona.

Les llums i les composicions també tenen el seu atractiu. Un paisatge ben diferent al que us tinc acostumats, oi?

Germanes

Refineria

Darrere les oliveres

A l'entorn de Montserrat

En feia molts d'anys que no hi anava i aquest mes de novembre, amb els amics d'Anem a Caminar, dues sortides montserratines diguem-ne que poc típiques. (Fotografies de les sortides)

Dues sortides molt boniques.

És el que té la muntanya de Montserrat, que passis per on passis enganxa i encara més si ho fas per camins poc transitats per sota d'agulles emblemàtiques, el Cavall Bernat, la Prenyada, la Mòmia, ...

El Cavall Bernat sota la boira

Els frares

Muntanyes, paisatge i un bon feix de records. La primera vegada en unes vacances familiars a les cel·les, les trobades de joves a Santa Cecilia, més reivindicatives de llibertats que altra cosa, les pujades a peu amb la Geltrú, i tantes d'altres ...

Tot caminant, observant i recordant, encara hi ha hagut temps per captar alguna imatge amb la petita P7100.

Altres vells petits poblets. (5)

Altres vells petits poblets

Iniciarem ara un altre itinerari, sobre el límit mateix, a tramuntana, de l'Empordanet. Abans d'arribar al pont de Torroella, sobre el Ter, s'inicia la carretera que va, dreta com un fus a trobar la de Palamós a Girona a l'estació de la Pera.

Entre camps i arbredes

Per veure totes les fotografies clicar sobre la presentació

A tramuntana de l'Empordanet (6)

A tramuntana de l'Empordanet.

L’Alt Empordà i l’Empordanet estan separats per les muntanyes de Montgrí, que van de llevant a ponent. Comencen al cap de Salines, a l’Estartit, presenten els Tres Maures, Montgrí i Montplà i, quan arribeu a Ullà, s’abaixen perquè la gent pugui pasar amb comoditat d’una plana a l’altra. Per a nosaltres, del país, aquestes muntanyes de Montgrí són molt típiques, molt estimades, i en el nostre esperit tenen una fixació obsessionant.

Molt típiques, molt estimades

Per veure totes les fotografies clicar sobre la presentació

Empordanet; Empordà petit, país petit (2)

Jo soc un home del Baix Empordà, confesso que el nom d’Empordanet m'agrada. Sempre han estat del meu gust les coses petites, limitades i manejables.

L’Empordà, com un tot, ultrapassa els meus mitjans de percepció. L’Empordanet es lliga amb la meva manera d'ésser  amb el meu vol curt, amb el gust que em donen les coses concretes i determinades.

Josep Pla



El meu país és tant petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.

Lluís  Llach

Empordanet; Empordà petit, país petit (1)

Voltant, per aquí i per allà, tot observant el paisatge hem vaig adonar que l'Empordanet, literalment complia allò de que el país era petit i que d'un campanar es veia el del poble veí. A la carretera entre Rupià i Parlavà s'en poden veure tota una colla de campanars: La Sala, Ultramort, Rupià, Parlavà .... i això va ser l'inici.

Entre el "País petit" d'en Lluís Llach i "El meu país" d'en Josep Pla he anat creant l'estructura i el contingut. Desprès recerca, lectura, parlar amb un, amb l'altre i sobretot moltes sortides ara el mati, ara a la tarda, amb el cel ras, amb núvols. 

Des del mes de juny 2009 he estat embolicat amb aquest treball. Caçant campanars per l'Empordanet.

Un bon senyor que ens dona tomates a Pedrinyà, en Jaume que ens ensenyà el seu olivar i el seu corral a Canapost, les dificultats en trobar l'Ermita del Socors, els hereus del General Savalls, ... i moltes altres empordanesos que m'han ajudat i han donat color.

Arròs sota el Montgrí

Amb altres fotògrafs i els bons amics que m'han "aguantat" i sobretot ajudat a que aquest treball, per fi estigui acabat.

Aquesta és la primera entrada del treball que tot just ara estic acabant i que el podreu anar veient en els enllaços que deixo a continuació.

Una festa ...

La celebració de l'11 de setembre d'enguany fou una festa, reivindicativa però una festa. Moltes ciutats varen posar una estelada ben visible, a la vigília la marxa de torxes ja feia intuir la participació en els actes de la diada i la manifestació a Barcelona.....

"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell en l'11 de setembre del 1976).

Totes les imatges

Besiberri i Estany Negre

Compaginar la fotografia i la muntanya es fa difícil. Aquesta vegada ho he intentat destinant un dia per la ruta i un altre per la captura d'imatges, però com de costum les llums no les podem programar.

Malgrat això, un dels objectius de la sortida és va assolir: El Massís del Besiberri en el Parc d'Aiguestortes vistos des dels voltants del Refugi Ventosa i Clavell. En tres moments diferents,  una visió nocturna i dues de matinals.

Afegeix la llegenda

textures ferriques

Pedres erosionades per la neu, l'aigua o l'home, esquerdes i colors. Una altra forma de veure la natura?

Esport, repte, solidaritat?

Dissabte 5 de maig a les 11 del matí i 100 quilometres per endavant.

El repte d'Intermon Oxfam es de recollir el màxim d'aportacions per al projecte al banc d'aigua d'Etiopia. El repte de quasi 300 equips els 100 quilometres entre Olot i Sant Feliu de Guíxols abans de les 36 hores. El meu repte: fer-ne un reportatge.

Durant tot el dia acompanyat de la Iolanda d'Acontrallum varem resseguir la ruta tenint a l'equip dels amics de Trailmix de Frit Ravich com a eix.

Les coses passen un cop i desprès ja no es repeteixen. Localitzacions buscades dies abans perdudes pel ritme massa depressa de l'equip (glups... que no ho llegeixin ),  llarga espera per haver-nos avançat massa, la nit, i sobretot les hores ....

Entre camps de colça

L'alegria final

L'alegria que la cursa transmetia, voluntaris, equips, veïns, espectadors, acompanyants .... 

Tot el reportatge a: Trailwalker 2012

Jo em pensava que sortiria en un calendari

Amb aquestes paraules se'ns ha acomiadat la senyora de l'Antiga aquest migdia ... A ciutat hi ha desconfiança i una sola càmera fotogràfica crea recel, avui en canvi hem viscut l'amabilitat i la cordialitat.

És sense dubte un altre dels tòpics de la vida a pagès .

Una noguera vinguda d'Amèrica farà un dos cents anys i que fa unes nous ben aspres, que cal esperar 2 anys per menjar-les. Un mas i una cabana del 1.186 i que encara està en actiu, malgrat que ja estem jubilats. Varem treure les vaques ....

L'Antiga. El nom no bé del temps que ha passat - que ben be podria ser - sinó del nom dels antics propietaris.

Cabana de l'Antiga