Temps enrere vaig començar a escriure reflexions en un blog personal, allò de pensar en veu alta. Amb el temps i per la meva afició a la fotografia s'ha anat transformant en un espai on comparteixo els meus treballs fotogràfics.

dilluns, 31 de desembre de 2012

Per fi !!!!

Finalment avui he donat per acabat aquest projecte. Són més de 3 anys (en el treball hi ha una fotografia feta el 10 d'abril de 2009 que la considero com la "culpable de tot plegat").

El primcipi de tot plegat

Han estat 3 anys amb moments de tot, de treballar-hi intensament, de desconnexió, de recerca, de "donar la pallissa" a amics i d'altres fotògrafs ...  Una mica de tot plegat.

A tots moltes gracies per la vostra ajuda i sobretot paciència. Espero que us agradi.



dimecres, 19 de desembre de 2012

Els vells petits poblets

Primer capítol del treball, resseguint l'itinerari que en fa Josep Pla en el seu llibre El meu país.

En la deixadesa

Hi tingueren un castell


Per veure totes les imatges, clica sobre la presentació que hi ha a continuació


dissabte, 15 de desembre de 2012

I és així com m’agrada a mi, malalt d’amor... (3)



En un món on mana la globalitat, on no hi ha distàncies a recórrer i que intentem aprofitar el temps per treure-li el màxim profit, hauríem de poder fer una parada tècnica i gaudir del paisatge, de l’encant dels petits pobles, amb ulls de respecte per l’entorn i pels anys que l’han configurat. Les imatges que em suggereixen dos versos de “País petit” d’en Lluís Llach són l’embrió d’aquest treball fotogràfic i la definició que fa en Josep Pla, en llibre "El Meu Poble", del que ell anomena Empordanet li dona cos.


Ara. l’Empordà, geogràficament parlant, està format per una plana molt gran (l’Alt Empordà) i una de més petita situada a migdia de l’anterior, que els autors anomenen Baix Empordà i que jo anomeno, seguint la manera despectiva dels meus amics de Figueres, l'Empordanet.  


El meu país és tan petit

que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

El meu país és tan petit

que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.

Canto i sempre em sabré

malalt d'amor pel meu país



El Ter marca l’eix dels “dos empordans” i flueix seguint el seu camí cap a la mar, si el riu és vida, el Ter alimenta les terres planes al seu voltant. D’un campanar a l’altre, anem resseguint els petits pobles de les dues ribes del Ter, una per en Llach i l’altre per en Pla. Malgrat que en Josep Pla assigna a l’Empordanet la riba dreta, he volgut incloure alguns “campanars” al voltant de Verges, al nord del riu, atenent la condició de vergelità d’en Lluís Llach. 


L’Alt Empordà és la sala i l’Empordanet l’alcova. La sala i l’alcova estan separades per una porta que té un batent tancat i un altre d’obert. El batent tancat són les muntanyes del Montgrí. El batent obert, que utilitzem per passar d’una banda a l’altra, són les terres planes situades entre Ullà i Verges.


El meu país és tan petit

que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí

L’estima pel país de dins a fora, començant per les coses petites, per la seva gent i les seves històries. I si la vida em porta lluny d’aquí sempre el portaré dins del meu cor, en aquella part del cor que queda fixada i que no pot esborrar-se.


Canto i sempre em sabré

malalt d'amor pel meu país.

I és així com m’agrada a mi, malalt d’amor...









diumenge, 9 de desembre de 2012

Paisatge industrial

Acostumats a imatges de paisatges "bonics" i després d'una posta de sol sense cap núvol varem acabar-ho amb una sessió al polígon químic de Tarragona.

Les llums i les composicions també tenen el seu atractiu. Un paisatge ben diferent al que us tinc acostumats, oi?
Germanes

Refineria

Darrere les oliveres

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...